Una cita amb la Història

Per Lluís Rabell
Caldrà un cert temps per copsar l’abast de la manifestació que va col•lapsar el cor de Barcelona el 10 de juliol. Una data a retenir, perquè aquesta mobilització ciutadana marcarà un punt d’inflexió en les relacions entre el poble de Catalunya i l’Estat espanyol. Si la indignació davant la sentència del Tribunal Constitucional ja era palesa abans, la publicació de les “motivacions jurídiques” i el detall interpretatiu de l’alt tribunal han desfermat vents de revolta. No només no hi ha progrés de l’autogovern, sinó una amenaça de regressió pel que fa als drets democràtics i culturals reconeguts fins ara a Catalunya. La resposta de la ciutadania - pel seu caràcter massiu, però també pel contingut de les seves exigències – demostra que, de manera irreversible, s’ha girat pàgina.
Només un beneit – i cal pensar que els mandataris d’aquest país, començant pel mateix President Montilla, a còpia de perdre el nord, s’inscriuen ja en aquesta categoria – podia imaginar que, aplegant un milió i mig de persones al carrer, la gent demanaria “la recomposició del pacte constitucional” o “la integritat de l’Estatut”. (L’endemà, el conseller Joaquim Nadal, en un formidable exercici de funambulisme polític, pretenia encara que era això exactament el que la ciutadania reclamava). El cert, però, és que la manifestació cridava “independència”. I no es tractava d’una reacció irada o irreflexiva. La qüestió és sens dubte molt més profunda, i l’explicació es podia llegir en la pròpia composició de la manifestació. Hi havia una generació que, en el seu dia, havia reclamat “Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia”. Es la generació del “pacte constitucional” – eufemisme que designa el règim híbrid sorgit de l’acord entre els hereus del franquisme i l’oposició democràtica... sota l’amenaça d’un bany de sang a mans de l’exèrcit. Aquesta generació ha estat testimoni de l’esgotament de l’autonomisme, definitivament en via morta a causa de la intransigència centralista de les elits que han seguit manant des d’aleshores. Però, dissabte, el carrer ja estava en gran mesura ocupat per una nova generació, lliure de qualsevol responsabilitat amb el passat. I aliena a les frustracions i temors de la precedent. El clam en favor de la independència que va sacsejar el Passeig de Gracia – i aquest és el canvi profund que s’està operant en el panorama polític – resulta de la fusió entre el balanç de la vella generació i l’empenta rupturista del jovent.
Els partits institucionals, des de la dreta conservadora fins a l’esquerra de gestió, encara no acaben de mesurar la força subterrània que s’està posant en moviment. L’anècdota de la capçalera resumeix el que diem. Després de dies discutint qui i com havia d’encapçalar la marxa – en un intent del PSC per diluir-ne el contingut sobiranista -, resulta que la multitud desborda l’organització, la manifestació esdevé “del poble” i els manifestants escridassen els seus representants politics: “Escolteu el poble!”. No només estem vivint una crisi política i institucional. Cal afegir-hi una crisi de representació política. Els dirigents que intenten interpretar i reconduir els esdeveniments corresponen molt més a un passat que s’acaba que no pas al futur convuls que s’anuncia. Encara ocupen el davant de l’escena política. Es possible fins i tot que algun actor conegut, com Artur Mas, assoleixi aquesta tardor la presidència de la Generalitat. En qualsevol cas, això nomes seria el preludi confús i contradictori d’un moviment històric i social molt més profund, que encara no ha trobat els seus propis referents i expressions polítiques.
La crisi nacional que s’està perfilant es combinarà amb els efectes de la crisi més greu que ha conegut el capitalisme des de 1929. La classe treballadora nomes podrà unir les seves forces girant l’esquena al vell centralisme que tant bé ha servit a les classes dominants per dividir, enfrontar i sotmetre els pobles. Només des d’un estat democràtic i social, des d’una República Catalana, plenament sobirana per establir les seves relacions amb la resta de pobles sobre un peu d’igualtat, serà possible segellar aquesta imprescindible entesa entre les classes populars d’aquí i d’arreu. Vet aquí la lectura que l’esquerra combativa hauria de fer de la manifestació d’aquest dissabte i del gir de tota la situació que anuncia.
Aquesta es la perspectiva que va defensar l’animat seguici de Revolta Global – Esquerra Anticapitalista.