En aquest moment hi ha gent que els hem deixat de banda i que vol parlar amb la seva propia veu. Entretant, algú escolta una cançó que el farà entrar en raó. Algú pateix per si algun dia podrà tenir feina. Altres no arriben a final de mes. Un africà, mort de gana, està rebent una pallissa. Una hipoteca inflada ofega a aquells que tenen la sort de tenir una llar. Un innocent està condemnat a mort en algun indret del món. Banquers condueixen cotxes esportius despres de relaxar-se en balnearis de luxe i comprar dones-objecte. Centenars de joves que avui no són escoltats cada dia senten més la decepció del que és avui és la univeristat. Algú segueix esperant a la sala d’espera d’algun Hospital que li receptin algun farmac per poder aguantar el que ja és insostenible.
En aquest moment jo apagaré l’ordenador i sortiré per la porta. Aquesta nit no dormiré a casa. Marxo per estar als costat d’aquells que tenim les mateixes inquietuts en lloc d’escoltar anuncis electorals a la recerca del vot. Marxo a dormir i ho faré a terra, al carrer, com ho fan centenars de persones cada dia. Marxo per seguir el camí que les revoltes àrabs van obrir. Marxo a on ja vaig estar el dissabte, on ja hi vaig ser el diumenge, cridant per fer sentir la meva veu enmig de muntanyes de cartells de propaganda electoral. Marxo igual que ho vaig fer quan em vaig decidir a okupar la meva facultat, marxo amb el mateix material que portava quan educava els meus nens de l’esplai per mostrar-los un altre mon. Marxo sense por a la policia que ens estarà vigilant, doncs la fa temps que l’he perduda.
Ja fa molt de temps que dic que les coses no poden seguir així. Fa molt temps que vaig decidir dur dia a dia la meva samarreta roja i, des de fa més de dos anys, lluito activament per canviar les coses. Avui sembla que els meus esforços no han estat inutils. La batalla contra el pla de Bolonya la vam perdre però va carregar les piles d'una nova generació militant, la coordinadora Preservem el Maresme és un projecte en ferm, contra les retallades estem plantant cara i ara demanem una democràcia real en tots els àmbits. En resum, demanem que els drets i la justícia social estiguin per damunt dels beneficis econòmic. El model de creixement econòmic s'ha d'aturar. Ens cal deixar de banda aquests paràmetres i començar a "creixer" humanament i socialment.
Tornant a la campanya electoral, surti qui surti d’alcalde, la canço de la l’Ovidi Montllor serà premonitòria. Ens diran violents, antisistemes, i ens tractaran de feres.
Al llarg de la historia hem caigut moltes vegades, i no parlo com a país, sinó com a classe social a la que pertanyem i de la qual no ens n'hem d’avergonyir. Per als teus avis i pares , per a tú i els teus nens, per els que tens al costat, o per algú que està a l’altra punta del mon... LLUITA!
Aquells que fins ara només s’han barallat per una cadira o per un escó, avui ja no tenen el dret a apoderar-se del carrer. És temps de lluites i de revoltes. Al meu poble, que és Premià de Mar, no tindré cap més opció que la de votar en blanc, de manera activa, desposseït de referents electorals combatius, i així continuaré entenent la política com quelcom lligat a la lluita des de baix i a l'esquerra del possible.
*Aquest és el meu testimoni personal, no cal dir que no soc l’únic, però no puc parlar amb la veu dels altres. Lluny de ser un auto-homenatge egocèntric, pretenc que moltes persones s’hi sentin identificades i que segueixin l’exemple de tots aquells que fan del seu dia a dia una lluita constant per un món més just i més humà. Des d'aquí també vull agraïr a tots els companys de viatge que he conegut durant tot aquest temps, que haguin format part de mi mateix i que m'han ajudat a ser el que sóc.
Rubén Pocino i Bori (De la Serna)
Membre de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista Maresme
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada