Avui és un d’aquells dies que tornes enrere en el temps, que passen aquelles coses que no saps ven bé per que passen. Estava endreçant d’un dels armaris, quan he trobat aquell tros d’estovalles blanca que un dia em vas fer pintar i penjar-me al coll.

Ho recordo com si fos ahir, era un dia en que vam sortir junts de casa, la Mare, tu i jo. Els avis, que sovint ens acompanyaven a tot arreu aquell dia no van poder venir ja que l’àvia no es trobava bé i els metges li van recomanar repòs. El tete, tampoc va venir, sempre deia que passava de tot i que tenia que estudiar.

El fet és que aquell dia hi havia molta gent, en tota la tarda no vaig tocar de peus a terra, dons no veia res, i era massa petita com per obrir-me pas entre aquella selva de cames. No estava gent acostumada, ja que en el nostre poble mai hi havia tanta gent excepte per la cavalcada dels Reis.

Un cop pujada a la teva esquena, veia a molta gent però no entenia res. Un mar de caps arribava fins allà on arribaven els meus ulls, i m’atreviria a dir k fins i tot més enllà. El que no entenia era perquè tots teníem que anar disfressats si no era pas carnestoltes, uns amb mascares, d’altres fins i tot les duien al clatell, altres anaven disfressats de metges, i d’altres aguantaven llençols blanc pintats. La gent cridava molt, i de tant en tant es posaven tots d’acord per cantar alguna cançoneta, tot i que a mi no em donava temps a aprendre-les, per que els grans les cantaven molt ràpid. No exagero si dic que em vaig passar ven bé 3 hores observant aquell espectable, que era comparable a un circ amb milers i milers de persones.

La veritat és que m’ho vaig passar molt bé però no va ser fins ara que he entès tot el que va passar aquell dia. Mai hauria pensat que un professor d’història arribaria a parlar de vosaltres. Avui hem parlat de com fa uns anys la gent va sortir al carrer per defensar la qualitat del que és públic, de la solidaritat entre malalts i metges, mestres i estudiants, de com els pisos buits de Nou barris, es van tornar a convertir en llars amb caliu, i les persones grans van poder tornar a la universitat només pel desig d’aprendre, com es va passar de criminalitzar a l’immigrant a empatitzar amb l’emigrant, de com les persones poden despertar les seves il·lusions desprès de anys adormits per mentides. El que no entenc és per que m’ho ha d’explicar ell si vosaltres també bau ser-hi. Pare, em podries explicar la historia del 15-O ?



*Fotografia: Gisela Baz