diumenge, 22 de novembre de 2009

La lluita per l'educació continua !

Seguim amb informacions desde les universitats i el moviment estudiantil, i és que si hi ha quelcom important en la vida per arribar a ser el que volem és l'educació. Així doncs segueixen els moviments i les lluites per demanar un ensenyament públic i de qualitat per a tothom sense cap discriminació.

Al Maresme tenim tota una setmana per poder estar al corrent i preparar-nos per aquest nou curs.

Per començar disposareu dels apunts durant tota la setmana al centre cívic en forma de exposició. Us podreu acostar a informar-vos o resoldre els vostres duptes amb horaris que s'adaptin a la vostre vida quotidiana durant tota una setmana.

El dilluns (20:00/20:30) disposarem d'un audiovisual per recordar els hitòrics aconteixements de l'any passat, manifestacions, ocupacions, organització del moviment estudiantil i la posterior repressió a cop de porra realitzada per els mossos d'esquadra i autoritzada per els nostres governans. Desprès assistirem a la lectura d'un document en el que una estudiant narra el desallotjament desde dins i en primera persona.

El dimecres (20:00) podrem assistir a una ponencia per tal d'aclarir-nos que passa amb la LEC, aprofundir en el passat del moviment estudiantil i les conseqüencies d'aquest i observar els nous horitzons.

L'examen?

AL CARRER !!!

A TOTES LES MANIFESTACIONS CONCENTRACIONS QUE POGEU ASISTIR.

De moment us deixo un tastet

http://www.youtube.com/watch?v=5MMEB6RbPnc

dimarts, 17 de novembre de 2009

Rodaran Xoriços


Qui té por que s’estiri la manta? Nosaltres, la gent corrent amb la vida fotuda?Arribar a fi de mes és cada cop més difícil, mentre fa una pudor de xoriço que empesta, i els de Dalt parlen molt però no pensen fer res, diuen que “no són tots iguals”, però en realitat tots formen part de fraccions del mateix Partit, el Partit dels xoriços. Ens han xoriçat amb la Crisi i no s’ha canviat res. Ens han xoriçat la Ciutat venent-la al millor postor i omplint-se les butxaques, mentre nosaltres paguem els plats trencats – i salvem els Bancs que tornen així a xoriçar-nos. Ens han xoriçat la Paraula perquè resulta que no se’ns deixa decidir res més enllà d’una participació raquítica i d’un vot aclamatori. I a sobre hem de sentir que estiraran la manta que tenen sota els seus peus!
Des de Santa Coloma fins a Cadis, des del Palau a la Gene, des d’El País fins a Antena 3, la mateixa manta de mentides. La mateixa manta de fum que delata que se’ls està cremant la barbacoa.
Sembla que l’ordre és que el lladre-de-coll-blanc, de més de 20 Milions d’ Euros, el Sr. Millet, molt ben relacionat, continuï gaudint de les seves mansions, cotxes, i passeigs per la platja… I ja veurem quant triguen a sortir en Prenafeta i l’Alavedra… I mentrestant se suposa que nosaltres, treballadors de tots els colors, la gent corrent de la vida fotuda, hem de tornar a la fila i passar-nos el dissabte a la tarda mirant la TV.
Ja n’hi ha prou de fer-li el joc a aquesta gran Família de xoriços.Aquest dissabte apaguem la tele i sortim al carrer.
Porta la cassola, la cullera, la pancarta i la mala llet !!!

Aquest dissabte 21 de novembre a les 18h a la Plaça Sant Jaume!
Rodaran xoriços.

dijous, 5 de novembre de 2009

Evidència científica, irresponsabilitat política


Evidència científica, irresponsabilitat política

Des que l’IPCC (Panell Internacional Sobre Canvi climàtic) va emetre el seu primer informe a principis dels 90, era evident que la comunitat científica assenyalava un greu problema ambiental que exigiria una resposta política proporcionada i urgent. Després de la publicació del seu quart informe, el 2007, les evidències acumulades eren tan paleses que avui, la tàctica del gran capital i dels governs no és ja desprestigiar les evidències científiques, sinó prendre la iniciativa i fer del canvi climàtic un nou negoci i passar-li la factura a les víctimes de sempre: el planeta, els pobles del Sud, les classes treballadores del Nord i les generacions futures. L’últim informe del l’IPCC, publicat el 2007, és concloent pel que fa a això. Onze dels dotze anys més càlids des de 1850 s’han registrat entre 1995 i 2006. La temperatura global mitjana ha augmentat 0,74 ºC entre 1906 i 2005. Al mateix temps que la tendència a l’augment de la temperatura dels últims cinquanta anys pràcticament ha doblat la dels cent anteriors. L’increment de gasos d’efecte hivernacle, lluny de reduir-se, segueix creixent i ho fa a una velocitat major de la prevista.

A ningú se li escapa ja que el canvi climàtic es concreta en catàstrofes naturals cada vegada més intenses i habituals. És a dir, manifestacions meteorològiques cada vegada més extremes: onades de calor sufocants, sequeres extremes, desastroses inundacions, huracans com el Katrina o el de Birmània de 2008. Altres elements clau que està provocant l’escalfament global és un ascens del nivell del mar a tot el món, la reculada dels casquets polars, la desaparició de velles glaceres… Tots aquests fenòmens poden provocar salts qualitatius dramàtics pel que fa a reducció de la biodiversitat i a la desaparició d’ecosistemes sencers. És més, si depassem un cert llindar d’irreversibilitat, el canvi climàtic pot entrar en una espècie d’efecte bola de neu en el qual es generin emissions suplementàries de CO2, o que s’ocasionin també les anomenades “sorpreses climàtiques”, com les fuites de metà (CH4, un gas d’efecte hivernacle 20 vegades més potent que el CO2) emmagatzemat en el permafrost i en alguns àmbits marins, que dispararien el canvi climàtic i el farien incontrolable.


Tot això té una traducció immediata en la fragilització de la subsistència en els cinc continents: la desaparició de la pesca, dels conreus i d’altres activitats econòmiques constitueix una catàstrofe irreversible en molts països, sobretot del Sud. Evitar que les catàstrofes climàtiques concretes que s’estan multiplicant avui en el món mutin en una catàstrofe ecològica, econòmica, social i política, alhora global i permanent, encara està en les nostres mans, però el temps s’està esgotant.

Crisi capitalista, crisi climàtica

L’escalfament global es deu a més de dos-cents anys de crema de combustibles fòssils com a aliment del capitalisme industrial modern i, en menor mesura, a una reducció dels grans boscos capaços d’absorbir el CO2. El desenvolupament capitalista i la seva conversió en un sistema mundial s’ha basat sempre en la disponibilitat d’energia barata i altament contaminant: primer el carbó, després el petroli… L’energia barata ha estat imprescindible per a imposar una divisió mundial del treball i crear un mercat mundial de mercaderies i capitals. Però també perquè el capital pogués anar substituint força de treball per maquinària, béns d’equip i energia. La globalització ha consumat la internacionalització del capitalisme al preu d’haver desencadenat un desequilibri ecològic sense parangó en la història del planeta. Avui el capitalisme mundial està travessant una crisi profundíssima, només comparable a la dels anys trenta del segle XX. Aquesta crisi és una crisi de sobre-producció, en la qual les forces productives capitalistes han arribat a un nivell tal de producció i les relacions socials capitalistes han generat un grau de desigualtat tal -entre classes i entre pobles- que és impossible que es resolgui sense un repartiment radical de la riquesa, del treball i del temps que parteixi d’una reformulació radical de les necessitats humanes, de les prioritats de producció i d’una planificació democràtica capaç d’introduir una racionalitat social i ecològica totalment aliena a les forces cegues del mercat. És a dir, que la crisi actual no es pot resoldre d’una manera duradora –això és, sense repetir la fugida endavant neoliberal, que només ha aconseguit postergar durant trenta anys la depressió fent-la més profunda i brutal– en el marc del capitalisme. Seguint la vella fórmula de Marx, fa tants anys que el capitalisme mundial està madur per a construir el socialisme (l’ecosocialisme) que aquestes mateixes forces productives estan esdevenint forces destructives que amenacen el futur de totes les espècies, inclosa la nostra.

La resposta capitalista: privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues

Doncs bé, la resposta capitalista, tant a la crisi com al canvi climàtic, és justament canviar quelcom perquè tot segueixi igual. Després d’haver legislat a favor del capital financer durant anys, els principals governs injecten quantitats astronòmiques de diners públics per a salvar les entitats que han precipitat la crisi... sense exigir a canvi ni tan sols una revisió de les seves polítiques. En el terreny del canvi climàtic estan obrint camps de negoci “verd” a multinacionals energètiques lligades a la gestió de l’energia nuclear i als hidrocarburs. En lloc d’assumir la seva responsabilitat en el canvi climàtic global, els països imperialistes han renunciat a modificar les seves economies per a limitar les seves emissions i han buscat subterfugis per a eludir aconseguir les reduccions a les quals es van comprometre.

Al mateix temps, intenten despistar-nos donant tota la culpa del canvi climàtic al creixement demogràfic al Sud (que, d’altra banda s’està reduint i, a més, té un impacte mínim a aquest nivell) i a la "voracitat" de les noves potències emergents.

Resumint, el gran capital vol aprofitar la crisi per a imposar noves deslocalitzacions, nous plans de “flexibilització” del treball, noves polítiques d’austeritat per a les classes populars, sense alterar gens ni mica un repartiment de la riquesa cada vegada més desigualitari i un model de producció i consum absolutament insostenible. És tasca de l’esquerra anticapitalista lligar la lluita per la defensa dels drets socials i la necessària reconversió ecològica de la indústria, de les fonts energètiques, dels sistemes de transport i de l’agricultura. No hi ha sortida verda a la crisi sense trencar amb la lògica capitalista, no hi ha sortida socialista a la crisi que no posi les bases d’una reconversió ecològica de l’economia i una reconciliació amb el planeta.

Canviem el món, no el clima: autogestió, sobirania energètica i repartiment de la riquesa!

El sistema capitalista mundial ha centralitzat la presa de decisions en un grapat de països (G8, G20, etc...) que intenten imposar la seva voluntat a tota la humanitat. El poder del mercat mundial limita als pobles a l’hora de decidir el seu futur polític i econòmic. És impossible canviar de rumb sense trencar amb el mercat mundial i les seves imposicions, així com amb les institucions de la “governança” mundial (Banc Mundial, FMI, OMC). El futur passa per una transferència de tecnologies netes als països empobrits i per la lluita per la sobirania alimentària, energètica i política dels pobles.

El control de les fonts d’energia fòssil i nuclear ha estat lligat històricament a la lluita per l’hegemonia militar, política i econòmica de les grans potències. El desenvolupament d’energies alternatives (en la seva majoria directa o indirectament relacionades amb l’energia solar), la creació d’economies més auto-centrades regionalment que demandin menys mobilitat i consum energètic (que no autàrquiques) i l’accés dels camperols a la terra en ruptura amb el latifundisme i les multinacionals agroalimentàries permet un major grau de descentralització i d’autogestió pels pobles. Les grans decisions econòmiques han de recaure en els principals interessats: els pobles.

Per un "comunisme solar"

Necessitem reorientar la despesa pública per a iniciar una reconversió ecològica de la indústria i crear noves ocupacions que cobreixin necessitats socials i/o mediambientals que han d’expandir-se enfront de les satisfetes per la societat de consum: salut, educació, oci i cultura, atenció a la tercera edat o a la infància, recuperació d’espais públics urbans i naturals… I tot això amb una reducció del temps de treball que ens permeti repartir l’ocupació i la riquesa. El cost de no actuar enfront del canvi climàtic s’estima en pèrdues del PIB mundial entre el 5 i el 20%, el cost de l’actuació en l’1%. Es necessiten potentíssimes inversions públiques per tal de modificar en profunditat els sistemes de mobilitat imperants. Per a això hem de fer una crítica demoledora al model de creixement basat en el monocultiu del totxo del PP i del PSOE en els 10 anys anteriors.

Un model que ha constituït un veritable ecocidi i que, quan ha arribat el seu lògic esgotament, ha deixat a milions de treballadors i treballadores endeutades i a l’atur i a una petita minoria amb les butxaques ben plenes. Hem construït models difusos de ciutat on la satisfacció de les necessitats més elementals requerien de la mobilitat privada, devorant més i més sòl. Es tracta d’iniciar doncs una reconversió basada en una nova cultura del “bon viure” a l’abast de tots i reconciliable amb el planeta, abandonant models importats i superant la tirania de la societat de consum. Però la potenciació de la investigació i l’aplicació de noves fonts energètiques netes juga un paper estratègic en la reducció dràstica de les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

Avui el lobby nuclear torna a la càrrega defensant aquesta forma d’energia tan perillosa com econòmicament ruïnosa per a les butxaques dels usuaris i contribuents. És impossible substituir els combustibles fòssils per producció d’energia nuclear. Aquesta font només cobreix entre el 3 i el 4% de l’energia que consumeix el planeta. L’única forma de reduir la dependència dels combustibles fòssils és desenvolupar energies alternatives directa o indirectament relacionades amb aquesta megacentral energètica gratuïta, duradora i segura que es diu Sol. Però el desenvolupament de les energies alternatives ha de fer-se tot creant un veritable servei públic energètic amb gestió democràtica i transparent de les empreses que operen avui dia en l’Estat espanyol.

El clima no està en venda! Escalfem el clima de les mobilitzacions socials

La ciutadania no pot confiar en governs ni multinacionals per a salvar el clima, ja que són part del problema, no de la solució. Tampoc cal creure en solucions tecnològiques màgiques que resolguin el problema sense modificar en profunditat el model socioeconòmic. El canvi climàtic no és una fatalitat “natural”, sinó una catàstrofe social. Certament, els canvis en els hàbits individuals són necessaris per a reduir el malbaratament i el consum desmesurat, però són totalment insuficients per a canviar el model de producció i de consum, tot i que representen la llavor d’una societat nova. Això només és possible construint un ampli moviment social que uneixi en un mateix combat la reconversió ecològica de l’economia i la defensa i ampliació dels drets socials.

El canvi climàtic és el fenomen que sintetitza tots els grans problemes ambientals del nostre temps, que ens obliga a buscar una alternativa coherent de conjunt al capitalisme i, per tant, permet federar les campanyes ecologistes més o menys disperses que coneixem i teixir una aliança entre aquestes i el moviment obrer organitzat que resisteix a la crisi capitalista. És fonamental implicar al màxim d’organitzacions sindicals i comitès d’empresa en aquesta lluita, sobretot als sectors que entenen que la defensa dels llocs de treball no ha de fer-se a costa de mantenir indústries antiecològiques, sinó lluitant per una reconversió ecològica de conjunt. Tot apunta que les tecnologies netes són molt més intensives en treball que les convencionals. Una producció i transports descarbonitzats –i, per descomptat, una economia ambientalment sostenible– generaran un major volum de llocs de treball que els existents actualment. Però pot haver desfasaments temporals o espaials entre les ocupacions perdudes i les ocupacions generades, per això és necessari que l’esquerra i el moviment sindical s’anticipin i identifiquin:

a) Les conseqüències adverses que es poguessin derivar en cada sector i en cada país, sobretot en relació amb l’ocupació i la justícia social i territorial.

b) Les opcions més eficients i menys costoses en termes socials.

c) Les oportunitats que es puguin derivar per al desenvolupament d’una nova economia.

Per tot això, és fonamental que l’esquerra anticapitalista impulsi àmplies plataformes contra el canvi climàtic, en totes les localitats i barris. És necessari mobilitzar-se per a anar a la manifestació de Barcelona el pròxim 31 d’octubre i que es vagin preparant en els diversos territoris manifestacions descentralitzades el 12 de desembre, data clau per a desenvolupar una mobilització internacional en defensa del clima, coincidint amb la cimera de Copenhaguen.

Aquí els governs seguiran buscant excuses per a postergar les mesures radicals de reducció d’emissions que la majoria dels científics creuen ineludibles. Tot això es concretarà en una renegociació dels termes del comerç de drets d’emissió. La nostra consigna ha de ser molt clara: “responsabilitat conjunta però diferenciada” en la lluita contra el canvi climàtic. És a dir, que les reduccions més dràstiques han de ser obligatòries i proporcionals als qui avui més polucionen, però també històricament més han polucionat. Els països que més han de reduir les seves emissions són els més desenvolupats. Per això exigim que la cimera adopti, entre unes altres, les següents decisions:

• Dràstica reducció d’emissions mundials de CO2 per a evitar passar el temible límit d’increment de 2ºC de la temperatura mitja i, per a això, les emissions globals han d’experimentar una inflexió a la baixa a partir de 2015. En conseqüència, els països industrialitzats haurien de reduir el 2020 les seves emissions per sota del 40% respecte als nivells de 1990. Aquesta reducció ha de donar-se a l’interior de cadascun d’aquests països de forma obligatòria i sense recórrer a la compensació per inversions en tercers països. S’ha d’assolir la reducció de la demanda d’energia primària en un 20% respecte a 2005 per a 2020, aconseguir que la contribució de les renovables a l’energia primària assoleixi el 30% el 2020 i el 80% el 2050 respecte als nivells de 1990.

• Impulsar un nou model de generació de l’electricitat de manera que les energies renovables cobreixin el 50% de la producció el 2020 i el 100% el 2050.

• Donar suport el trànsit a una economia lliure de carboni dels països empobrits mitjançant més i millors ajudes per a mitigar i prevenir els efectes del canvi climàtic. Això implica crear un fons d’adaptació per als països empobrits, que s’alimenti de la fiscalitat sobre els combustibles fòssils i nuclears en els països industrialitzats i també facilitar la transferència de tecnologies netes de les metròpolis imperialistes als països empobrits, com a pagament del deute ecològic.

• Reforma radical dels anomenats Mecanismes de Desenvolupament Net (MDN) que inclogui el cessament de la comercialització de reduccions d’emissions estratègiques i permanents. Rebutgem els projectes que poden a més causar nous danys ambientals i socials, com els basats en l’energia nuclear, les grans obres i instal•lacions hidroelèctriques, la deforestació per a canviar els usos del sòl i la captura i emmagatzematge geològic del carboni.

• Impuls d’un nou model de mobilitat sostenible mitjançant el transport terrestre de persones i mercaderies públic col•lectiu i majoritàriament electrificat, així com la reducció i racionalització del transport marítim i aeri.

• Canvi a un model productiu l’objectiu del qual sigui la producció neta, mitjançant canvis també en matèries primeres, processos, organització del treball i tecnologies.

• Assegurar la transició justa mitjançant la protecció de la qualitat de vida dels treballadors i dels sectors més vulnerables, així com la protecció de l’economia de les comunitats (diversificació econòmica, recursos públics…). Exigim que el Govern espanyol, que no va més enllà de les proclames, defensi a la cimera de Copenhaguen i durant la futura presidència espanyola de la Unió Europea les mesures proposades.

La classe obrera no és aliena a la solució que se li dóni dels problemes ambientals associats a l’escalfament per emissió de Gasos d’Efecte Hivernacle. Ha de tenir veu en el diagnòstic i en les alternatives.

SALVEM EL CLIMA, NO ELS BANCS!

dimecres, 4 de novembre de 2009

Bolonya s'aplica amb represió. la lluita continua


Demà, dimarts 3 de novembre, es celebra el primer dels judicis que es duran a terme al llarg dels propers mesos contra més d’un centenar d’estudiants que participen de la lluita contra la imposició de reformes mercantilistes i privatitzadores a l’educació, i que l’any passat van protagonitzar les grans mobilitzacions pels carrers i universitats del nostre país .
El Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans volem posar de manifest que aquests judicis només fan que evidenciar que la lluita per una universitat pública i de qualitat continua viva i que, ara més que mai, és necessari organitzar la resposta estudiantil.

El judici que es celebra demà a la nova ciutat de la justícia és contra 9 estudiants que el 28 d’abril del 2009 van participar en una acció contra la imposició del procés de Bolonya a la seu d’ERC a Barcelona, partit del que és militant i dirigent el conseller d’Universitats, Empresa i Innovació de la Generalitat de Catalunya, el senyor Josep Huguet.
Aquest és el primer dels judicis que al llarg del propers mesos portaran a més de 100 estudiants davant dels Tribunals espanyols per la lluita que els últims anys ha dut a terme el moviment estudiantil en contra de la imposició del procés de Bolonya i en defensa d’una universitat pública i de qualitat.

El Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), organització estudiantil majoritària als claustres de les universitats catalanes i participant de les mobilitzacions en defensa de la universitat pública, davant dels processos judicials oberts a més d’un centenar d’estudiants volem manifestar:

1.- Tot el nostre suport als estudiants que han de fer front als judicis i, per això, exigim la retirada immediata de tots els càrrecs als estudiants imputats.

2.- Que aquests judicis, igual que els expedients oberts i les sancions imposades a desenes d’estudiants, tornen a posar de manifest que continua obert el conflicte universitari als Països Catalans. Conflicte que neix de la voluntat dels governants d’imposar reformes neoliberals que tenen com a objectiu mercantilitzar la universitat pública.

3.- Que l’únic mecanisme per construir la universitat pública del futur, i resoldre definitivament les problemàtiques educatives d’aquest país, és iniciar un procés de debat i de transformació basat en la participació plenament democràtica i en pla d’igualtat entre tots els membres de la comunitat universitària (professorat, estudiants i membres del PAS).

4.- Que els judicis, les penes-multa, els expedients i les sancions no aturaran la lluita dels estudiants per construir una universitat pública, popular, catalana, de qualitat i antipatriarcal.

Finalment, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans animem al conjunt de la societat a participar de les diverses iniciatives que es realitzaran per recolzar als estudiants encausats i rebutjar l’estratègia repressiva dissenyada per les autoritats universitàries.

Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans
Barcelona, 2 de novembre de 2009