dimecres, 28 de juliol de 2010

Un ple extraordinari aprovarà avui definitivament l’enderroc de la plaça dels Països Catalans



El Ple de l’Ajuntament de Premià de Mar aprovarà definitivament aquest vespre el projecte d’enderroc de la Plaça dels Països Catalans i la construcció de la caixa de l’aparcament que s’ha de fer a sota. A banda de l’enderroc de la plaça, el projecte inclou els moviments de terres i la construcció de les pantalles de l’aparcament.
Aquest Ple extraordinari, que tindrà lloc a dos quarts de vuit del vespre, serà emès en directe per Ràdio Premià de Mar.
La urgència de començar aquests treballs perquè la plaça estigui operativa per la festa major del 2011, motiva que el punt es passi en un ple extraordinari.
Un cop aprovat el punt, l’inici de les obres d’enderroc de la plaça podrien ser imminents. De fet, operaris municipals ja han retirat el material que s’emmagatzemava a sota de les grades de la platja, com ara les garlandes que decoren els carrers durant el Nadal. També s’ha retirat el quiosc de premsa que hi havia a la Gran Via de Lluís Companys a l’alçada de la plaça dels Països Catalans.

dimecres, 14 de juliol de 2010

HAN DESALLOTJAT LA UNIVERSITAT LLIURE “LA RIMAIA”!

Després de patir un desallotjament el 2 de febrer al c/casanova 17 avui, 14 de juliol, altra vegada ha vingut la brigada dels mossos d'esquadra a treure'ns de gran via 550. Després de mesos de treball per rehabilitar l’espai abandonat per la saga Guerrero Gilabert – coneguts per nombroses denúncies d'assetjament immobiliari, per estar dins el procés judicial del cas Pretòria i per controlar Gaesco, líders en la inversió bursàtil - els mercenaris del capital han actuat i ens han fet fora d'un edifici del barri i pel barri.
Un cop més el poder polític s'ha posat al costat dels especuladors, dels lladres del nostre temps i de les nostres vides. Un cop més no han servit de res les reivindicacions veïnals (l'Associació de Veïns i Veïnes de l'Esquerra de l'Eixample va exposar a davant de la regidora del districte Assumpta Escarp una moratòria de llicències hoteleres i que la Universitat Lliure La Rimaia no fos desallotjada de la seva seu a gran via 550). Un cop més els mossos d'esquadra han entrat de matinada sense seguir el procés que la via civil comporta. Un cop més qui mana en aquesta ciutat prefereix estar al costat dels rics, dels que volen fer hotels, dels que destrossen els espais de relació al barri, dels que només pensen amb la lògica del mercat .
Ells tenen dret a especular i nosaltres no tenim dret a l'habitatge ni als espais alternatius d'acció social fora del circ ridícul i infame de l'ajuntament de Barcelona.
Nosaltres treballem per a recuperar els espais buits i omplir-los de pensament, de reflexió i d'acció per aturar el seu projecte; el projecte de treure'ns dels nostres barris, dels nostres espais de trobada, i posar-hi aquesta ciutat-aparador pels turistes i pels lobbies empresarials. Com veieu, qualsevol espai popular suposa una amenaça al “model Barcelona”, al parc turístic en que es vol convertir la ciutat, on el dret a especular passa per sobre dels drets col.lectius i de les iniciatives populars. Volen reprimir-nos i recloure’ns a les perifèries, als llocs allunyats de la vista pública. Volen amagar-nos i fer-nos còmplices del seu gran negoci empresarial. Encara no han entès que aquest és un esforç inútil.
La Universitat Lliure La Rimaia és un projecte popular i autogestionat lliure d’interessos econòmics. A La Rimaia s'hi fan desenes d'activitats i allotja nombrosos col·lectius i entitats. És tracta d'un espai de trobada, de formació, de reflexió i d'acció entorn altres maneres de veure el món, que obre una escletxa dins un model cada cop més alienant i individualista; un sistema cada cop més podrit, al cap i a la fi. La Rimaia allotja l'única biblioteca popular del barri, una magnífica teteria, aules de formació, un espai d'informàtica amb internet disponibles per a tothom i múltiples espais polivalents oberts a totes les veïnes. Un indret per la trobada i la transformació social, per fer-nos més fortes i més lliures.
La Rimaia planta batalla. Continua i no aflaca. No podran desallotjar la cultura popular! Assemblea Universitat Lliure La Rimaia

Video de Vilaweb
http://www.vilaweb.tv/?video=6006

dilluns, 12 de juliol de 2010

Una cita amb la Història

Per Lluís Rabell
Caldrà un cert temps per copsar l’abast de la manifestació que va col•lapsar el cor de Barcelona el 10 de juliol. Una data a retenir, perquè aquesta mobilització ciutadana marcarà un punt d’inflexió en les relacions entre el poble de Catalunya i l’Estat espanyol. Si la indignació davant la sentència del Tribunal Constitucional ja era palesa abans, la publicació de les “motivacions jurídiques” i el detall interpretatiu de l’alt tribunal han desfermat vents de revolta. No només no hi ha progrés de l’autogovern, sinó una amenaça de regressió pel que fa als drets democràtics i culturals reconeguts fins ara a Catalunya. La resposta de la ciutadania - pel seu caràcter massiu, però també pel contingut de les seves exigències – demostra que, de manera irreversible, s’ha girat pàgina.
Només un beneit – i cal pensar que els mandataris d’aquest país, començant pel mateix President Montilla, a còpia de perdre el nord, s’inscriuen ja en aquesta categoria – podia imaginar que, aplegant un milió i mig de persones al carrer, la gent demanaria “la recomposició del pacte constitucional” o “la integritat de l’Estatut”. (L’endemà, el conseller Joaquim Nadal, en un formidable exercici de funambulisme polític, pretenia encara que era això exactament el que la ciutadania reclamava). El cert, però, és que la manifestació cridava “independència”. I no es tractava d’una reacció irada o irreflexiva. La qüestió és sens dubte molt més profunda, i l’explicació es podia llegir en la pròpia composició de la manifestació. Hi havia una generació que, en el seu dia, havia reclamat “Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia”. Es la generació del “pacte constitucional” – eufemisme que designa el règim híbrid sorgit de l’acord entre els hereus del franquisme i l’oposició democràtica... sota l’amenaça d’un bany de sang a mans de l’exèrcit. Aquesta generació ha estat testimoni de l’esgotament de l’autonomisme, definitivament en via morta a causa de la intransigència centralista de les elits que han seguit manant des d’aleshores. Però, dissabte, el carrer ja estava en gran mesura ocupat per una nova generació, lliure de qualsevol responsabilitat amb el passat. I aliena a les frustracions i temors de la precedent. El clam en favor de la independència que va sacsejar el Passeig de Gracia – i aquest és el canvi profund que s’està operant en el panorama polític – resulta de la fusió entre el balanç de la vella generació i l’empenta rupturista del jovent.
Els partits institucionals, des de la dreta conservadora fins a l’esquerra de gestió, encara no acaben de mesurar la força subterrània que s’està posant en moviment. L’anècdota de la capçalera resumeix el que diem. Després de dies discutint qui i com havia d’encapçalar la marxa – en un intent del PSC per diluir-ne el contingut sobiranista -, resulta que la multitud desborda l’organització, la manifestació esdevé “del poble” i els manifestants escridassen els seus representants politics: “Escolteu el poble!”. No només estem vivint una crisi política i institucional. Cal afegir-hi una crisi de representació política. Els dirigents que intenten interpretar i reconduir els esdeveniments corresponen molt més a un passat que s’acaba que no pas al futur convuls que s’anuncia. Encara ocupen el davant de l’escena política. Es possible fins i tot que algun actor conegut, com Artur Mas, assoleixi aquesta tardor la presidència de la Generalitat. En qualsevol cas, això nomes seria el preludi confús i contradictori d’un moviment històric i social molt més profund, que encara no ha trobat els seus propis referents i expressions polítiques.
La crisi nacional que s’està perfilant es combinarà amb els efectes de la crisi més greu que ha conegut el capitalisme des de 1929. La classe treballadora nomes podrà unir les seves forces girant l’esquena al vell centralisme que tant bé ha servit a les classes dominants per dividir, enfrontar i sotmetre els pobles. Només des d’un estat democràtic i social, des d’una República Catalana, plenament sobirana per establir les seves relacions amb la resta de pobles sobre un peu d’igualtat, serà possible segellar aquesta imprescindible entesa entre les classes populars d’aquí i d’arreu. Vet aquí la lectura que l’esquerra combativa hauria de fer de la manifestació d’aquest dissabte i del gir de tota la situació que anuncia.
Aquesta es la perspectiva que va defensar l’animat seguici de Revolta Global – Esquerra Anticapitalista.

dissabte, 10 de juliol de 2010

Cap tribunal mana sobre un poble


Quanta gent som avui? la immensa majoria d’un poble que clama per la seva dignitat. La reforma estatutària del 2006, ens deien, significaria un salt endavant en l’autogovern de Catalunya. Ha acabat sent tot el contrari. La sentència del Tribunal Constitucional qüestiona la preeminència del català, reafirma el poder centralista de l’Estat, consagra el dèficit fiscal. Un seguit d’interpretacions restrictives soscaven el treball legislatiu del Parlament. El concepte de nació, devaluat, no té cap força per a fonamentar una sobirania.
El PP somriu. Zapatero creu que se’ns passarà l’enrabiada d’aquí a uns dies. Al capdavant d’aquesta manifestació, el president Montilla i Artur Mas ens diuen que no ens atabalem: ja ens cuinaran un nou “pacte constitucional”. Duran i Lleida vol evitar que es produeixi “un aquelarre independentista”. I, pel que fa al PSC i alguns dels seus aliats, s’estimen més les senyeres neutres que les afirmacions rotundes sobre el dret de decidir.
Uns i altres poden dir missa. Una època s’acaba. La sentència del TC certifica que els anhels de progrés social i democràtic del poble de Catalunya no caben dins la Constitució monàrquica del 1978. Tots els porus de l’Estat espanyol traspuen l’heretatge del franquisme. Ahir, l’amenaça de l’exèrcit marcava els límits de la “transició democràtica”. Avui, l’alta magistratura ens recorda que segueixen manant els de sempre.
Aquest atac contra les nostres llibertats resulta particularment greu en els moments que vivim. El capitalisme neoliberal arrossega tot Europa cap a una profunda crisi econòmica, social, ecològica, de civilització... El govern de Zapatero, cedint davant les exigències de les grans corporacions industrials i financeres, està descarregant aquesta crisi sobre les espatlles de les classes populars. (I, quan es tracta de retallar salaris i drets socials, prou que troba la connivència de CiU). L’opressió nacional dels pobles ibèrics és un poderós factor de divisió entre la gent treballadora i un vector per a l’aplicació d’aquestes polítiques.
Democràcia i justícia social són indestriables. Revolta Global – Esquerra Anticapitalista, fent costat a sindicats obrers, moviments i associacions, està fermament compromesa en la preparació de la vaga general del proper 29 de setembre contra la reforma laboral i els plans d’austeritat del govern. Per això considerem més urgent que mai la rebel·lió contra els greuges que humilien i pretenen afeblir el poble.
Davant la sentència del TC, només resulta admissible una ferma actitud de desobediència civil. Però amb això no n’hi haurà prou. L’autonomisme és una via morta. Cal endegar el camí cap a l’exercici efectiu del dret d’autodeterminació amb l’objectiu d’assolir una República Catalana, social i sobirana. Vet aquí una bandera de llibertat i de solidaritat vers tots els altres pobles.
La sentència del Tribunal Constitucional i la crisi econòmica marquen la convocatòria de les eleccions d’aquesta tardor. L’esgotament de la via estatutària –crisi institucional i de règim polític– coincideix amb la pitjor crisi que ha conegut el món capitalista des dels anys trenta del segle passat. Enmig d’un atur massiu i del col·lapse del model econòmic neoliberal que ha prevalgut en aquestes ultimes dècades, les conquestes de l’Estat del benestar, els serveis públics i les condicions de vida de milions d’homes i dones es veuen greument amenaçades.
La realitat social es degrada de dia en dia. En aquest marc, el balanç de set anys de govern tripartit resulta assolador. Sota l’ègida d’un PSC profundament emmotllat en la gestió del sistema, el tripartit d’esquerres s’ha adaptat a les exigències dels grans poders econòmics: des de les infraestructures faraòniques i mediambientalment agressives, passant per les polítiques de mercantilització dels serveis públics i acabant per la gestió policial repressiva de la dissidència social. El vot unànime de PSC, ERC i ICV-EUiA del que podríem anomenar la traducció autonòmica del decret d’austeritat de Zapatero, resumeix la impotència d’aquesta esquerra institucional.
Tot plegat desconcerta l’electorat popular i prepara el retorn al poder de la dreta conservadora. La mateixa que es fa portaveu dels dictats dels “mercats”, exigint més retallades socials. La que treu pit “patriòtic” davant el fracàs estatutari… però que busca, com sempre, un arranjament amb l’Estat, profitós per a les classes benestants. I la que comença a cavalcar, a la recerca de rèdits electorals, la xenofòbia i el racisme que atia ja obertament l’extrema dreta.
Des de Revolta Global – Esquerra Anticapitalista pensem que és necessari i urgent fer aparèixer un nou referent, una alternativa. Un pol d’esquerres que aposti per la mobilització social, per la defensa dels drets de treballadores i treballadors, pels valors del feminisme, per la defensa del territori i el retorn a una agricultura pagesa, per la lluita contra la xenofòbia... Un pol d’esquerres que aixequi la bandera de l’autodeterminació i la perspectiva dels Països Catalans. Un espai, en definitiva, on s’apleguin, al voltant d’una manera transparent i fidel de fer política, activistes socials, forces de l’esquerra anticapitalista i de l’esquerra independentista...
Revolta Global – Esquerra Anticapitalista treballa per a la conformació d’una candidatura d’aquestes característiques. No ens podem creuar de braços creuats.