Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris esther vivas. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris esther vivas. Mostrar tots els missatges

dimarts, 15 de novembre del 2011

Missatge d’Arcadi Oliveres en suport a Esther Vivas

“Considero inadmissible que una cap de llista i candidata a les eleccions del 20N com Esther Vivas pugui ser denunciada, per una acció raonable com la que es va fer el dimarts passat a la seu de CatalunyaCaixa, per una institució financera com aquesta. Sobre aquesta institució hi hauria moltes coses a dir. Amb quina autoritat moral pot parlar una Caixa que ha estat rescatada pels fons públics, després d’haver fet operacions 100% especulatives?. CatalunyaCaixa té un expedient molt deplorable i ha estat fins i tot implicada en l’especulació d’aliments amb el fons anomenat "100% natural". Una institució que ha especulat amb el totxo sense fre no té cap autoritat moral i està totalment desprestigiada. I no només això: cal fer una revisió clara dels seus comptes.”

Arcadi Oliveres

Solidaritat amb ESTHER VIVAS, cap de llista de anticapitalistes

Los medios llenamos páginas dedicadas a este Vía Crucis de campaña con estudios sobre la calva de Rubalcaba y sagaces artículos de comunicación no verbal. Se trata de convenciones que van construyendo el relato sobre qué es lo político y lo relevante en unas elecciones. Pero mientras todo esto pasa, otra engrasada maquinaria del Estado democrático, la maquinaria represiva, se dedica también y sin descanso, a limitar y dejar bien clarito qué es lo que se permite y qué se castiga en una campaña. Me refiero, claro está, al indignante escándalo que supone la imputación de Esther Vivas, candidata por la lista de Anticapitalistas y denunciada por los siempre eficaces Mo-ssos, a raíz de una acción pacífica en la sede de CatalunyaCaixa el pasado día 8. Pero, más allá de las consideraciones enfadosas sobre la Policía, aquí aparece de nuevo el debate sobre el límite de lo político. O, lo que es lo mismo, el límite de nuestras supuestas libertades.

Muchos consideran que el neoliberalismo es una doctrina económica basada en el realismo que siempre se le supone al avaricioso. Pero no es cierto. El neoliberalismo es una doctrina utopista cuya principal arma de acción no se encuentra precisamente en el bono griego. El proyecto neoliberal se basa en el lenguaje. Desde los tiempos en que Leo Strauss formase los primeros cuadros de la revolución conservadora, el terreno de combate ha estado en los conceptos. Ante la pregunta general de por qué la gente no se subleva frente al atraco a pleno día de la crisis, se puede argumentar: porque nos creemos sus palabras. Hacer los deberes, austeridad, productividad, etcétera. Son frames, conceptos, que despiertan en nosotros, después de 30 años de machaque mediático, una especie de sueño hipnótico. Uno de los conceptos-somnífero más potente es el de lo legal. Lo legal se ha convertido en un ensalmo, en una sopa en la que es lo mismo saltarse un Reglamento de Parques y Jardines que robar a un pensionista.

Palabras que adormecen

Cualquier acto ilegal, y más si es político, queda fuera del debate de las ideas sin considerar la justicia de su mensaje. Otra palabra es: democrático. Vive igualada a plebiscitario y está despojada de su esencia primera: la protección a la minoría y la sanción efectiva al poder. Y la tercera, lo político. Supeditada a las dos primeras, el acto político se restringe a la mera búsqueda del voto. Por eso se niega a la acción de Anticapitalistas la condición de política, en tanto que ilegal aunque pertinente. Hoy en día, interrumpir el trabajo de unos administrativos que se dedican a dificultar el acceso a la alimentación de miles de personas, se considera violencia. Hablo, claro está, del Depósito 100% Natural de CatalunyaCaixa, dedicado a la especulación internacional con alimentos y que formaba parte de los objetivos de la acción. El caso Vivas es pues, un ejemplo de cómo las palabras nos adormecen. Y de cómo el gesto colectivo, a veces, consigue despertarnos de esta modorra capitalista.

Y ahora, espero que me disculparán si abandono la ecuanimidad a la que me obliga el oficio, y expreso mi cordial simpatía por los Anticapitalistas. Más allá del programa y de sus acciones, candidatos como Miguel Urbán, guapetón y ponderado, y Esther Vivas, toda optimismo y perseverancia, le dan a uno la esperanza de que el capitalismo estará desmontado antes de la Inmaculada, semana arriba semana abajo, según como vaya el puente de la Constitución. Y es que un servidor admira especialmente esta estirpe de militantes a la que pertenece Vivas. Despojadas de toda ensoñación y nostalgia utópicas, combinan la alegría más spinoziana con una eficacia digna (perdón) de un broker de Wall Street.

Finalmente. Estaría bien que aquellas candidaturas que se arrogan el espíritu de las calles y proclaman su hastío por la escena partidista, hiciesen un gesto potente de solidaridad con Esther Vivas y de protesta brutal a la represión de lo político. No sé, un boicot a la campaña, una acampada colectiva o una huelga de Nespressos En fin, solidaridad con Esther Vivas (y con todos en general).

dijous, 20 d’octubre del 2011

Cara a cara: a qui representen els indignats

De moment nomes es pot posar el link, en breus penjare el video

http://www.tv3.cat/videos/3760051/Cara-a-cara-a-qui-representen-els-indignats

dimarts, 6 de setembre del 2011

Tres anys de crisi, tres mesos d’indignació

Per Josep Maria Antentas i Esther Vivas | Público [1]

Ens acostem al tercer aniversari de la fallida de Lehman Brothers i de l’esclat formal de la crisi, “una racionalització irracional d’un sistema irracional” com ens recorda el geògraf David Harvey. En el moment del crack del sistema financer els amos del món van viure un breu moment de pànic alarmats per la magnitud d’una crisi que no havien previst, per la seva falta d’instruments teòrics per comprendre-la i pel temor a una forta reacció social. Van arribar aleshores les buides proclames de “refundació del capitalisme” i els falsos mea culpa que es van anar evaporant, un cop apuntalat el sistema financer i en absència d’una explosió social.

S’entrà així en una següent fase en la què, amb la crisi i el dèficit com a pretext, les polítiques aplicades en el conjunt de la Unió Europea han buscat retallar els drets socials, infligir una derrota històrica als treballadors i reforçar els mecanismes de dominació de classe. Per als poders econòmics les regulacions socials que encara hi ha al vell continent són un fre per a la competitivitat internacional de l’economia europea i un molest pes a l’esquena del qual es volen desempallegar. Les mesures del govern Zapatero des de maig de 2010 i les retallades del govern de Mas, el “govern dels millors” (amb les tisores), s’inscriuen plenament en aquesta dinàmica general.

Arribarem al tercer aniversari de la crisi amb una sensació ambivalent. D’una banda, tenim la cruel constatació de la magnitud de la tragèdia i dels greus efectes socials d’un daltabaix econòmic que, lluny d’haver quedat enrere, amenaça amb agreujar-se amb l’acceleració de les turbulències financeres internacionals, en un context on les classes dominants manifesten una virulenta determinació de fer-nos pagar a tots el cost de la seva crisi. De l’altra banda, però, arribem a aquest punt amb l’encoratjadora evidència de que, finalment, la revolta social contra un estat de coses intolerable ha començat.

Efectivament, si el moviment del 15M ha transmès algun missatge, aquest és el de l’esperança, davant el desànim i el pessimisme, en la capacitat col·lectiva de canviar les coses i de poder ser subjectes actius, i no mers objectes passius de les necessitats del capital i la seva lògica del benefici i la competència. La indignació és, precisament, com senyalava Daniel Bensaïd, “el contrari de l’hàbit i la resignació”.

L’esperança que el moviment ha portat a aquells que volen “canviar el món de base” és directament proporcional a la inquietud que ha generat als grups dominants de la societat, abruptament interpel·lats per a un nou actor que desafia el seu monopoli sobre els assumptes col·lectius i la vida pública i qüestiona les definicions oficials de la crisi, que en presenten una visió unilateral i interessada.

El 15M i la política dominant representen dues lògiques diferents, irreconciliables. D’una banda, l’aspiració a la justícia social i una democràcia real en el sentit més ampli del terme, és a dir, a la capacitat de decidir sobre el propi destí. De l’altra, els dictats dels interessos empresarials i l’imperi del benefici privat. Ambdues marquen dues fulles de ruta antagòniques per a la nostra societat. El nostre futur serà molt diferent en funció de quina prevalgui.

En els seus tres mesos d’existència, el moviment ha comportat un fort procés de politització de la societat, de reinterès per als assumptes col·lectius i de reocupació social d’un espai públic usurpat quotidianament pels interessos privats. Ha significat un aprenentatge col·lectiu de l’exercici de la democràcia i l’autoorganització. Ens ha ensenyat a començar a “aprendre a desaprendre” per a desfer-nos de les idees hegemòniques sobre la realitat i ha contribuït a difondre un “sentit comú alternatiu”.

La marea d’indignació mobilitzada no ha assolit encara prou força per aturar les polítiques en marxa, si bé ha aconseguit algunes victòries concretes, tot i defensives, importants com la paràlisi de molts desnonaments i el debilitament de l’aplicació de les ordenances del civisme.

Tot plegat, no és pas un mal balanç per a un moviment que, agradi o no, està tot just començant a demostrar del què és capaç.

Notes

[1] Article publicat a Público (ed. Catalunya), 03/09/2011.