Multen quatre indignades per un videofòrum

L’assemblea del 15M de Mataró hi veu “una estratègia intimidatòria i de repressió”

Quatre indignades, membres de l’assemblea del moviment 15M a Mataró han rebut una notificació en què se les amonesta amb una multa de 250 euros per cap per una infracció greu de desobediència a l’autoritat. Els fets que motiven la multa es remunten al passat 15 de setembre quan es va organitzar un videofòrum a la plaça Isla Cristina del barri de Cerdanyola. Un cop finalitzat aquest acte, que va tenir força assistència i sempre segons la versió dels indignats “dos policies locals van aparèixer a la plaça i van demanar la documentació a les persones més joves que hi havia, no fent el mateix amb la resta de gent que estava participant de totes les edats, i això tenint en compte que moltes persones d’avançada edat es van dirigir a la policia oferint el seu DNI assumint que també es trobaven a la plaça participant del videofòrum”. Finalment, la policia només va identificar quatre joves.

Ara arriba una denúncia per desobediència a l’autoritat per negar-se a identificar en un primer moment tot i que al final sí que es van acabar identificant. El total de les multes arriba als 1.000 euros. Des de l’assemblea del 15M es considera contrari a la democràcia procedir a identificar persones mentre s’està realitzant una activitat política i s’assegura que “aquesta ha estat una estratègia purament intimidatòria i de repressió institucional dels moviments socials i una forma habitual emprada per escanyar a cop de multa qualsevol intent de reivindicació o lluita del poble”.

Article al "Tot Mataró"

Cara a cara: a qui representen els indignats

De moment nomes es pot posar el link, en breus penjare el video

http://www.tv3.cat/videos/3760051/Cara-a-cara-a-qui-representen-els-indignats

No tenim confiança en els polítics. A Europa tothom està votant contra els governs que hi ha

Avui és un d’aquells dies que tornes enrere en el temps, que passen aquelles coses que no saps ven bé per que passen. Estava endreçant d’un dels armaris, quan he trobat aquell tros d’estovalles blanca que un dia em vas fer pintar i penjar-me al coll.

Ho recordo com si fos ahir, era un dia en que vam sortir junts de casa, la Mare, tu i jo. Els avis, que sovint ens acompanyaven a tot arreu aquell dia no van poder venir ja que l’àvia no es trobava bé i els metges li van recomanar repòs. El tete, tampoc va venir, sempre deia que passava de tot i que tenia que estudiar.

El fet és que aquell dia hi havia molta gent, en tota la tarda no vaig tocar de peus a terra, dons no veia res, i era massa petita com per obrir-me pas entre aquella selva de cames. No estava gent acostumada, ja que en el nostre poble mai hi havia tanta gent excepte per la cavalcada dels Reis.

Un cop pujada a la teva esquena, veia a molta gent però no entenia res. Un mar de caps arribava fins allà on arribaven els meus ulls, i m’atreviria a dir k fins i tot més enllà. El que no entenia era perquè tots teníem que anar disfressats si no era pas carnestoltes, uns amb mascares, d’altres fins i tot les duien al clatell, altres anaven disfressats de metges, i d’altres aguantaven llençols blanc pintats. La gent cridava molt, i de tant en tant es posaven tots d’acord per cantar alguna cançoneta, tot i que a mi no em donava temps a aprendre-les, per que els grans les cantaven molt ràpid. No exagero si dic que em vaig passar ven bé 3 hores observant aquell espectable, que era comparable a un circ amb milers i milers de persones.

La veritat és que m’ho vaig passar molt bé però no va ser fins ara que he entès tot el que va passar aquell dia. Mai hauria pensat que un professor d’història arribaria a parlar de vosaltres. Avui hem parlat de com fa uns anys la gent va sortir al carrer per defensar la qualitat del que és públic, de la solidaritat entre malalts i metges, mestres i estudiants, de com els pisos buits de Nou barris, es van tornar a convertir en llars amb caliu, i les persones grans van poder tornar a la universitat només pel desig d’aprendre, com es va passar de criminalitzar a l’immigrant a empatitzar amb l’emigrant, de com les persones poden despertar les seves il·lusions desprès de anys adormits per mentides. El que no entenc és per que m’ho ha d’explicar ell si vosaltres també bau ser-hi. Pare, em podries explicar la historia del 15-O ?



*Fotografia: Gisela Baz

Tres anys de crisi, tres mesos d’indignació

Per Josep Maria Antentas i Esther Vivas | Público [1]

Ens acostem al tercer aniversari de la fallida de Lehman Brothers i de l’esclat formal de la crisi, “una racionalització irracional d’un sistema irracional” com ens recorda el geògraf David Harvey. En el moment del crack del sistema financer els amos del món van viure un breu moment de pànic alarmats per la magnitud d’una crisi que no havien previst, per la seva falta d’instruments teòrics per comprendre-la i pel temor a una forta reacció social. Van arribar aleshores les buides proclames de “refundació del capitalisme” i els falsos mea culpa que es van anar evaporant, un cop apuntalat el sistema financer i en absència d’una explosió social.

S’entrà així en una següent fase en la què, amb la crisi i el dèficit com a pretext, les polítiques aplicades en el conjunt de la Unió Europea han buscat retallar els drets socials, infligir una derrota històrica als treballadors i reforçar els mecanismes de dominació de classe. Per als poders econòmics les regulacions socials que encara hi ha al vell continent són un fre per a la competitivitat internacional de l’economia europea i un molest pes a l’esquena del qual es volen desempallegar. Les mesures del govern Zapatero des de maig de 2010 i les retallades del govern de Mas, el “govern dels millors” (amb les tisores), s’inscriuen plenament en aquesta dinàmica general.

Arribarem al tercer aniversari de la crisi amb una sensació ambivalent. D’una banda, tenim la cruel constatació de la magnitud de la tragèdia i dels greus efectes socials d’un daltabaix econòmic que, lluny d’haver quedat enrere, amenaça amb agreujar-se amb l’acceleració de les turbulències financeres internacionals, en un context on les classes dominants manifesten una virulenta determinació de fer-nos pagar a tots el cost de la seva crisi. De l’altra banda, però, arribem a aquest punt amb l’encoratjadora evidència de que, finalment, la revolta social contra un estat de coses intolerable ha començat.

Efectivament, si el moviment del 15M ha transmès algun missatge, aquest és el de l’esperança, davant el desànim i el pessimisme, en la capacitat col·lectiva de canviar les coses i de poder ser subjectes actius, i no mers objectes passius de les necessitats del capital i la seva lògica del benefici i la competència. La indignació és, precisament, com senyalava Daniel Bensaïd, “el contrari de l’hàbit i la resignació”.

L’esperança que el moviment ha portat a aquells que volen “canviar el món de base” és directament proporcional a la inquietud que ha generat als grups dominants de la societat, abruptament interpel·lats per a un nou actor que desafia el seu monopoli sobre els assumptes col·lectius i la vida pública i qüestiona les definicions oficials de la crisi, que en presenten una visió unilateral i interessada.

El 15M i la política dominant representen dues lògiques diferents, irreconciliables. D’una banda, l’aspiració a la justícia social i una democràcia real en el sentit més ampli del terme, és a dir, a la capacitat de decidir sobre el propi destí. De l’altra, els dictats dels interessos empresarials i l’imperi del benefici privat. Ambdues marquen dues fulles de ruta antagòniques per a la nostra societat. El nostre futur serà molt diferent en funció de quina prevalgui.

En els seus tres mesos d’existència, el moviment ha comportat un fort procés de politització de la societat, de reinterès per als assumptes col·lectius i de reocupació social d’un espai públic usurpat quotidianament pels interessos privats. Ha significat un aprenentatge col·lectiu de l’exercici de la democràcia i l’autoorganització. Ens ha ensenyat a començar a “aprendre a desaprendre” per a desfer-nos de les idees hegemòniques sobre la realitat i ha contribuït a difondre un “sentit comú alternatiu”.

La marea d’indignació mobilitzada no ha assolit encara prou força per aturar les polítiques en marxa, si bé ha aconseguit algunes victòries concretes, tot i defensives, importants com la paràlisi de molts desnonaments i el debilitament de l’aplicació de les ordenances del civisme.

Tot plegat, no és pas un mal balanç per a un moviment que, agradi o no, està tot just començant a demostrar del què és capaç.

Notes

[1] Article publicat a Público (ed. Catalunya), 03/09/2011.

Comunicado conjunto Sol-Syntagma

LOS CIUDADANOS EN SOL Y SYNTAGMA MANIFESTAMOS NUESTRA INDIGNACIÓN E INVITAMOS A SUMARSE A TODOS LOS INDIGNADOS EN TODAS LAS PLAZAS

De EEUU a Bruselas, de Grecia a Bolivia, de España a Túnez, la crisis del capitalismo se acentúa. Y sus causantes son los que nos imponen las recetas para superarla. Éstas son: trasvasar fondos públicos a entidades financieras privadas mientras hacen pagar la factura a los pueblos con planes de ajuste que no nos sacan de la crisis sino que nos hunden más en ella.

En la UE, los ataques de los mercados financieros hacia las deudas soberanas chantajean a Gobiernos cobardes y secuestran Parlamentos, que adoptan medidas injustas a espaldas de sus pueblos. Las instituciones europeas, lejos de tomar firmes decisiones políticas frente a los ataques de los mercaderes financieros, se alinean con ellos.

Desde el inicio de esta crisis asistimos al intento de conversión de deuda privada en deuda pública, en un ejemplo de socialización impune de las pérdidas tras haber privatizado escandalosamente las ganancias. Los altos intereses a los que obtenemos la financiación no se derivan de duda alguna sobre nuestra solvencia, sino a las maniobras especulativas que las grandes corporaciones financieras, en connivencia con las Agencias de Calificación, realizan para enriquecerse.

Los recortes económicos vienen acompañados de restricciones a las libertades democráticas. Entre ellas, las medidas de control y expulsión de la población migrante y las restricciones a la libre circulación de europeos por la UE. Sólo el euro y el libre movimiento de capitales especulativos tienen las fronteras abiertas.

En el Estado Español estamos siendo sometidos a un proceso de engaño colectivo. La deuda pública (60% del PIB) NO ES UN PROBLEMA y sin embargo la utilizan como excusa para hacernos creer que una grave situación justifica los graves ataques que se están produciendo contra nuestros derechos y nuestro patrimonio, ataques que amenazan con incrementar. Por el contrario, la deuda privada (240% del PIB) sí es un problema y en lugar de aplicar a los bancos las medidas de austeridad, se les dan todo tipo de ayudas y prebendas a costa del erario público. La mayor “ayuda” es la entrega a precio de saldo de casi la mitad de nuestro sistema bancario de Cajas de Ahorro, así como de empresas y actividades rentables. Mientras, se cierran los accesos a la Puerta del Sol, epicentro del 15M, conculcando varios derechos fundamentales.

En Grecia, han impuesto un Memorándum. Nos han dicho que los recortes, la austeridad y los nuevos impuestos a la población son sacrificios necesarios para hacer salir al país de la crisis y para hacer disminuir la deuda. ¡Nos han mentido! Cada día toman nuevas medidas, los salarios son amputados, el paro se dispara, la juventud emigra. Y la deuda no para de inflarse porque los nuevos préstamos se destinan a pagar los enormes intereses a nuestros acreedores. Los déficit de Grecia y de otros países del Sur europeo se convierten en los superávit de los bancos de Alemania y los otros países ricos del Norte.

No son los salarios y las pensiones los responsables de inflar la deuda. Quienes son responsables son las grandes rebajas fiscales y las subvenciones al capital, el atracón del armamento y los productos farmacéuticos. Nos ponen en quiebra para aplicar más medidas destructivas y recortes, y vender la tierra y los bienes públicos a precio de saldo.

Nosotros decimos:

¡Que retiren sus memoranda! ¡Que se vayan!

No queremos el gobierno del FMI y de la Troika.

Nacionalización de la banca. Con los planes de rescate, el Estado ya les ha pagado por encima de su valor bursátil para que sigan especulando.

Abrir los libros de la deuda al pueblo para que sepamos adónde se ha ido el dinero .

Redistribuir radicalmente las riquezas y cambiar la política fiscal para hacer pagar a quienes más tienen: a los banqueros, el capital y la iglesia.

Queremos el control popular democrático sobre la economía y la producción.

Por todo ello, ambas plazas DECLARAMOS QUE:

LAS POLÍTICAS DE AJUSTE QUE ESTÁN IMPLANTANDO NO NOS SACARÁN DE LA CRISIS, SINO QUE AHONDARÁN EN ELLA. NOS ARRASTRAN A UNA SITUACIÓN LÍMITE EN LA QUE APLICAN Y APLICARÁN RESCATES, QUE EN REALIDAD LO SON A LOS BANCOS ACREEDORES, Y QUE SE CONCRETARÁN EN GRAVES ATAQUES A NUESTROS DERECHOS, A NUESTRAS ECONOMÍAS FAMILIARES Y A NUESTRO PATRIMONIO PÚBLICO.

Es necesario INDIGNARSE Y REBELARSE ante semejantes atropellos.

Eso hacemos desde el movimiento 15M en Sol y desde la Asamblea Popular de Syntagma.

- Alto a los planes de ajuste y de rescate

- No al pago de la deuda ilegítima. Esta deuda no es la nuestra. ¡No debemos nada, no vendemos nada, no pagaremos nada!

- Por una democracia directa y real YA.

- En defensa de lo público. Ni una venta de propiedad o de servicios públicos.

Por la coordinación de todos los indignados de todas las plazas.

http://youtu.be/0srCvXhiLS0

Vídeo: lectura de esta comunicado en la Asamblea General de Sol del domingo 28 de agosto. La Asamblea lo apoya por consenso directo.

La rebelión de los indignados

Aqui us deixo amb el text d'una companya que ha assistit al forum "La rebelión de los indignados". Jo no he pogut assistir per causes organitzatives de la Uni d'estiu.


Primer dia a la Universitat d’Estiu de RG-IA. Al Fòrum “La Rebelión de los indignados” els companys i companyes ens han ajudat a repassar el que ha anat succeint des del 15-M, data en la qual moltes persones ens vam involucrar en el camp polític, reaccionant així front la crisi. Sandra Ezquerra, companya de Barcelona, ens ha fet reflexionar sobre com avançarem des del moviment. Cal atrevir-nos a definir objectius concrets, demanar reformes que ajudin a comprendre els límits del sistema i que ens possibilitin traspassar-los. Fer trontollar el sistema actual, fent demandes que evidenciïn les mancances d’aquest per a poder donar resposta. I anar cap al projecte de futur…EXIGIM UN CANVI DE SISTEMA!
Carmen, companya de Madrid, de Juventud Sin Futuro ens ha explicat com va sorgir el moviment i ens ha fet incís en dos temes molt importants, per a qualsevol tipus de moviment social. Per una banda cal redefinir conceptes i per una altra banda cal estructurar discursos constructius per tal d’arribar a més persones però sense caure en un buit de continguts. Volem un altre sistema amb un altre tipus de valors de base, un altre concepte de ciutadania.
Per últim, el company José Coy de Murcia (lloc on s’han produït 31 dels 70 desnonaments) de la Plataforma Afectados por las Hipotecas, ens ha encongit el cor amb la seva experiència personal afectada per la crisi, la globalització, l’atur, i els desnonaments... Ens ha encoratjat a seguir lluitant pel que creiem just, a no acceptar les accions d’un govern que no respecte els drets de tot ésser humà, com és el dret a l’habitatge. Ens ha mostrat, que un sindicalisme social és possible i real.

Gisela Baz Contreras